dijous, 1 de maig del 2014

Concert en memòria de Joan Saura al CAT


Setsfree és una formació musical nascuda a partir d’un parell de sessions a l’estudi de gravació.

El baterista Quicu Samsó, havia convocat un grup de companys que tenien en comú la seva relació amb el recentment desaparegut Joan Saura. Sessions de música de total improvisació sense fórmules ni formalismes.

Enregistrat per Guille Pérez als Estudis Bonsó i masteritzat per Albert Guitart a alb-estudi el disc va ser editat per Picap. El resultat va estimular a una bona part dels executants i es va decidir mantenir el grup, les sessions i les actuacions.


Al C.A.T. podrem veure a Liba Villavechia i Agustí Martínez, saxos, a Xavier Tort, trompeta, a Eduard Altaba, contrabaix i a Rafael Zaragoza i Ramon Solé, guitarres, al voltant de Quicu Samsó, el primer que va començar a bategar en aquest projecte.

La improvisació, entesa com a absència de mètode i estratègia, porta als Setsfree a explorar en tot hora àrees sonores trobades a l’atzar. Provinents de diferents àmbits musicals, miren de trobar-se al bell mig del risc, al centre de la pista mentre honoren la memòria de l’amic perdut.

Divendres 2 de maig a les 22h.
Centre Artesà Tradicionarius
Travessia de Sant Abtoni 6-8
http://www.tradicionarius.cat/ca/setsfree/programacio/87


dimarts, 15 d’abril del 2014

Presentació del nou disc de l'Oriol Tramvia


“El set” és un concert gravat en directe al Tradicionàrius de Gràcia on presentava l’anterior disc “60 oriols”. És doncs una conseqüència més que un efecte, però així i tot és més que la presentació d’un disc: recupero velles cançons mentre aprofito per presentar les noves.

Haver estat capaç d’enregistrar set discs és quelcom que mai m’hagués imaginat. Jo no concebo les coses com una “carrera” si no que per a mi respon tot a una actitud.

Aquesta actitud comporta que entre músics soc actor i entre actor, soc un músic i res es del tot cert ni mentida, simplement, no se qui soc. Aquest no saber és el que m’ha portat a girar per Mèxic o Colòmbia i cantar al Palau de la Música o al bar de la cantonada.

Avui toca presentar un disc, doncs molt bé: us el presento. Dins, si l’escolteu, hi trobareu una mica de tot: boleros, pasodobles, pop i rock and roll, cançons noves i cançons d’abans, una versió del “Bèstia” amb els Rosa Luxemburg i una peça al final en que faig veure que toco el piano. En tot cas el disc és aquí: nou, brillant i tan de bo que estigui ple de sorpreses: que us aprofiti!
Oriol Tramvia


Oriol el TramvAlt
Això és un document, un petit document musical en la vida petita d’un petit cantautor que s’ha fet gran amb el pas del temps, gràcies a la saviesa que aquest pas (del temps) inocula en els éssers humans sensibles. L’Oriol Tramvia potser no és un gran músic, però això sí, és un cantautor dels grans, a l’alçada de la seva humanitat i de la seva sinceritat. Un home admirable que un dia va pujar a l’escenari del CAT de Gràcia amb quatre joves músics (i col·legues) i es va alimentar de la seva energia per reinventar-se i tornar a ser una veu de les que ja no queden i deixar aquest disc com a testimoni.

L’Oriol és d’un altre món, d’un altre temps -també-, que potser s’acaba, però que no per això s’ha d’enterrar. L’Oriol és necessari, és fonamental per entendre allò que ens passarà, per molt dolent que sigui (que ho serà). L’Oriol és una de les restes del naufragi d’un temps i d’una gent que creia en la gent, que va construir utopies per salvar-se de l’inevitable final.

L’Oriol continua en peu amb la seva guitarra i la seva veu trencada (que va trencar enfilat en una de les columnes del vell Zeleste del carrer Plateria cantant allò de “Bèstia”!) per seguir cantant sense cap més pretensió que fer pensar a la gent, fer-la cantar, fer-la sentir, seguint els seus acords, les seves històries, la seva mirada. Traguem-nos el barret, passa el Tramvia.
Jordi Turtós 


Se cuenta Oriol Tramvia, junto a Pau Riba y Sisa, en la tríada primigenia sobre la que se sustenta la partogénesis del rock catalá, sea lo que sea éste. 38 años han llovido desde que se grabara en el escenario del antiguo Zeleste su primer disco, portador del más universal y transgeneracional de sus himnos, “Bestia”.

Sexagenario, a pesar de que espiritualmente desmienta esa edad, es de suponer que Tramvía ya no se quema por dentro, como proclamaba en aquel lieder a la confusión e impotencia consustanciales a esa ilusión llamada juventud.

A pesar de que el mundo actual depara mucha bestialidad y se siga en él tratando a las personas como bestias, ha prevalecido en el discurso orioliano una ironía no exenta de ternura, una reposada y a veces melancólica “joie de vivre” que instruye y conforta. Sin rencores, y seguramente sin remordimientos tampoco.

En ella lleva perseverando desde que regresara a la actividad discográfica en 2003, una segunda etapa que, lejos de crepuscular, se antoja refundacional. Grabado en directo, viene a engrosarla este nuevo trabajo donde sabiduría, pragmatismo, humor y poesía se deslizan por los rieles naturales del autor, los de la comunicación en directo.
Jaime Gonzalo

El 7. Oriol tramvia i els de la via.
Gravat en directe al CAT, Centre Artesà Tradicionarius de Gràcia el 13 de maig del 2011


Els de la via:
Lluís Xandri: guitarra i veus
Xavi García: percussions i veus
Ramon Vagué: baix, acordeó i veus
Marcel Gené: piano i veus


Col.laboracions especials:
Josep Castells: imatges i peliculetes
Rosa luxemburg: cors i saxo a 60 Oriols
Carlota Pons: ajudant de producció
Quim Solé: tecnic de so en directe al CAT i enregistrament 
Post-produït i masteritzat per Albert Guitart a alb-estudi entre el 18 de febrer i el 17 de març de 2014.

 

dijous, 27 de març del 2014

Masteritzat el nou disc dels JAZZ PRETENDERS, Pretensions elèctriques.


Després d'un parell de dies - 17 i 18 de març de 2014 - d'escoltes tranquil·les del material que em van passar hem fet un màstering "de llibre" per al nou disc "Pretensions elèctriques" dels JAZZ PRETENDERS.

Què vull dir amb això d'un "màstering de llibre"???

Masses vegades es comet l'error de pensar que el que no sona be a l'assaig ja s'arreglarà a l'estudi; que el que no sona be a l'enregistrament de l'estudi ja s'arreglarà a la mescla; que el que no sona be a la mescla es pot arreglar amb una post-producció i que si encara no... sempre queda el màstering.

NO

Aquesta vegada estem parlant d'un treball molt seriós que ens han fet els amics dels Jazz  Pretenders, una producció de la que hauríem de prendre nota.


En primer lloc hi ha una feina de composició, arranjaments i pre-producció digna d'elogi, i sembla mentida que això s'hagi de dir, no és el que ens trobem més sovint. Els 8 talls que hi ha al disc m'han recordat, pel que fa a la preparació prèvia, obres tant rodones com:

"City Life", dels PYBUS GROOVE QUARTET,
"Frederic Carlquist & Dave Mitchell", de CARLQUIST-MITCHELL-FIMISTER-SMITH
"Output", OUTPUT freaturing NIKOL KOLLARS
"In Motion" dels TOM JOHNSONN'S SHARK
"Qué pasa contigo trío" de QPCT.

Què tenen en comú aquestes obres?
A part del treball previ, per dir-ho a la brava "pensem primer què volem dir", hi ha tota una reflexió sobre el so que es vol extraure de les composicions i de com arribar-hi amb les millors condicions.

En aquest aspecte els JAZZ PRETENDERS han començat amb una elecció que ha resultat ser rodona:
Totes les preses, els enregistraments de cada instrument, els han anat a fer als estudis Nómada 57 on en Pere Aguilar els va fer un excel·lent treball tant amb la elecció de la microfonia com amb els previs a l'hora de captar el so a voltes càlid i a voltes contundent del grup.
 
Una feina que va facilitar la segona fase del treball, ara a ODS estudis, on en Marcos López es va prendre el seu temps a mesclar tot el senyal fins a deixar-lo amb una sensació de naturalitat, barreja de punch i delicadesa, so directe... aquella sensació de vinil, ja m'enteneu, oi?

Un cop em va arribar el material la tasca principal va ser la d'anàlisi digital del contingut dels aifs mesures de volums, freqüències, estabilització i igualació de temes i la decisió final d'ordre i distància entre tracks. I això és el que vull dir amb un màstering de llibre, no haver de tocar cap equalització més enllà d'un db aquí o allà, i donar el volum al conjunt de manera que es respectés al màxim el rang dinàmic que la mescla havia incorporat i gravar els màsters amb la seva posterior comprovació bit-a-bit abans de dur a fàbrica.
Un luxe de feina, creieu-me.

Estic segur que ho podreu apreciar tant aviat com tingueu el CD a les vostres mans.

Face del grup: Jazz  Pretenders